PODRIA SER UN CONTE DE NADAL

Feia temps que no em dedicava al meu blog. Aquestes coses a vegades es fan esperar. He escrit un conte que m'agradaria que compartíssiu. Som a punt de tocar el Nadal. Són unes reflexions dramatitzades. Que tingueu molt bones festes!

                                      

                                                    L’ESTRANY

En Sergi estava assegut a la butaca, llegint una revista i bevent una cervesa. Acabava de tornar de la feina. Havia estat un dia dur. Havia fet vendes i dilluns havia de passar comptes amb el cap comercial.

Llavors van trucar a la porta. Empipat va mirar el rellotge, va deixar la revista damunt la tauleta i s’aixecà.

Sense prendre cap precaució va obrir. Davant seu hi havia un home calb, d’uns cinquanta anys i no gaire alt. Portava una gavardina fosca i agafava un maletí  amb la mà dreta.

-Que volia?

-Bona tarda! -va saludar amb una veu dolça.

En Sergi no li va respondre. Feia cara d’emmurriat.

-No el voldria molestar. Que podria passar un moment?

Li va semblar estranya la petició.

-Per quin motiu?

-Sóc venedor d’enciclopèdies. He fet un tomb pels pisos de la seva escala i no n’he venut ni una.

-No m’estranya -va fer en Sergi- Les enciclopèdies ja han passat de moda.

L’home es va treure un mocador de la butxaca i s’assecà la suor del front.

-Puc passar? -va repetir.

-No m’interessa comprar cap enciclopèdia -li va respondre secament.

-Deixi’m passar, si us plau! -li va gairebé suplicar- No he dinat, tinc set i li demano només uns minuts per a descansar.

En Sergi se’l mirava bocabadat. Una situació realment extraordinària. Però, ignorant el motiu, s’apartà i li permeté el pas.

-Suposo que a la seva dona no li molestarà- li va dir mentre es treia la gavardina.

-No sóc casat -va respondre assenyalant-li el menjador -Passi, passi.-va concloure de mala gana.

-Quin menjador més acollidor!-va dir amb un somriure.

Sense demanar permís es va seure en la butaca on en Sergi abans havia estat  llegint la revista. L’home mirava arreu com intentant copsar l’instant.

-Que em podria portar un got d’aigua?

En Sergi s’adreçà de mala gana a la cuina. Va tornar una estona després i li atansà el got. L’home es va beure el contingut d’un sol glop.

-Oh! Què bona! Quina set que tenia!

En Sergi s’assegué al seu davant i el mirà com si contemplés un animal engarjolat.

-Passat demà ja és Nadal -va dir l’home amb un somriure i, després de mirar arreu novament, afegí:-Veig que no ha decorat la casa!

-No m’agrada el Nadal -va dir amb un cert disgust.

-I , per què? -va preguntar l’home animant-se- Si és la millor època de l’any! Les famílies es retroben, els nens es moren d’il·lusió, es menja com no es fa durant l’any!

Silenci.

-Que no té família, vostè?

-Sí. Però escampada.

-Doncs el Nadal és la millor època per retrobar-se!

-I vostè en té de família? -va contraatacar en Sergi.

-Estic casat amb una dona meravellosa i tinc un fill.

-Me n’alegro -va fer sense convenciment.

Llavors l’home el mirà fixament:

-No li vull vendre cap enciclopèdia encara que tingui el maletí ple de catàlegs. No pateixi. Només demanava una mica de companyia. Em passo el dia voltant-la i sovint la gent em tanca la porta a la cara, m’ignoren o se’m treuen del damunt amb excuses. Jo els entenc. N’estan farts de venedors a tota hora.

Per primera vegada en Sergi es posà al lloc de l’altre.

-I de què viu si les enciclopèdies estan en clara decadència?

L’home, bufant, es repenjà a la butaca:

-No només venc enciclopèdies. Tinc de tot. Aparells que poden ajudar-nos en la nostra vida quotidiana, llibres, corbates, el que sia. L’interessa veure algun catàleg?

-No, gràcies! -va fer amb un gest de la mà -Tinc de tot i no vull res.

L’home no oposà cap resistència. Llavors s’aixecà de la butaca i en Sergi va fer  el mateix. Encaixaren i l’acompanyà fins la porta.

-Bé, gràcies per acollir-me aquesta estoneta. Ha estat molt amable.

Ja eren al llindar de la porta.

-Que tingui Bones Festes! -va fer l’home acomiadant-se amb un gest de la mà.

-Igualment.

En Sergi tancà la porta i tornà al sofà. Agafà la revista i la va obrir sense ganes. Uns minuts després s’alçà i s’acostà a la calaixera del davant. Anava remenant els calaixos com cercant alguna cosa que no trobava. Finalment ho aconseguí. Era una bola decorativa d’arbre de Nadal de color vermell. Mirà al voltant i la va penjar de la làmpada del centre de la sala. Després va tornar a la seva butaca i es posà a llegir la revista. Uns instants després va aixecar la mirada:

-“No m’ha dit el seu nom” -va pensar.

Va dipositar la revista damunt la tauleta i observà la bola vermella durant una llarga estona.

Ricard Pérez – Premià de Mar , 22/12/2017